LLEGIR I LLIBERTAT
Llegir i llibertat són dues paraules que comencen amb ela doble. Al diccionari tenen molt a prop lluna i llimona, lletra i llibre, llengua i llegenda, llaç, llapis, llum i llàntia, llar i llàgrima. Totes aquestes paraules a més de compartir el dígraf, també comparteixen algun lligam semàntic en el meu sistema de relacions, s’encadenen les unes amb les altres i formen part del meu vocabulari íntim.
Anem a les dues primeres: llegir i llibertat. La primera no té sentit sense la segona. Ens ho va dir Daniel Pennac a Com una novel·la : “El verb llegir no admet l’imperatiu. Aversió que comparteix amb alguns altres: amb el verb “estimar”…, amb el verb “somniar”…”
Ens va agradar aquesta idea i ens la vàrem creure però continuam conjugant el verb llegir en imperatiu sobretot en àmbits escolars. Llegir és potser el més important que s’aprèn a l’escola. Tots sabem que ser un bon lector ens obre la porta a moltes possibilitats però quan hi posam l’obligatorietat pel mig destruïm i minam l’essència de la lectura, el que la fa més digna, més creativa i més revolucionària. Els bons mestres saben que les bones eines per ensenyar a llegir són la motivació i la seducció.
Quan aprendre a llegir és una festa i una descoberta és més probable que el gust per la lectura s’instal·li a dintre nostre.
Llegim sobretot per dues coses: per informar-nos i per plaer. La primera és inevitable en el món d’avui. Necessitam llegir per saber com funciona un aparell, per entendre les factures, per saber quin tren o quin autobús hem d’agafar i també per saber què passa pel món. Hi ha tanta d’informació al nostre abast que es fa difícil fins i tot per als experts emmagatzemar-la i classificar-la i ja no diguem fer-ne un ús conscient i intel·ligent.
Llegir per plaer és tota una altra cosa. Això no és tothom qui ho fa. Quan ho fas, enganxa i no te’n pots desfer. Els avantatges de la lectura per plaer han estat repetidament lloats. El plaer que proporciona la lectura no prové de la complaença o de la comoditat sinó del sacseig, del sotrac que la lectura provoca en les nostres vides. Quan llegeixes, sobretot bona literatura, es difuminen els límits de l’espai i del temps. Pots estar a Palma amb Cèlia Vinyes, o a l’Índia amb Arundhaty Roy o a Itàlia amb Natalia Ginzburg o al Marroc amb Fàtima Mernissi. Però també pots trobar-te a l’Israel del segle XX amb Amos Oz, a l’Holanda del segle XVII amb Spinoza, o a l’India de fa vint-i-cinc segles amb els Upanishads.
Els suports per a la lectura van canviant al llarg del temps. Hem passat de llegir a les pedres, als rotlles, als grans llibres escrits a mà, i al segle XV, amb la popularització de la impremta a Europa, als llibres impresos en paper. Recentment la tecnologia ha fet possible altres suports: ordinadors, mòbils, pantalles tàctils… Així com van canviant els suports canvia també la manera de llegir. El lector que llegia amb un rotlle no es podia botar pàgines, per exemple, i al lector que llegia amb un llibre relligat enorme se li feia difícil tenir-ne més d’un obert a la vegada. Potser el més determinant és que s’ha passat de la lectura exclusivament en veu alta pròpia de l’època antiga, a la lectura silenciosa que es va anar imposant al llarg de l’edat mitjana. Aquesta és la modalitat corrent per als lectors d’avui i constitueix un procés neurològic molt complex. Quan llegim en silenci i trobam una paraula o un concepte que ens resulta estrany, tendim a pronunciar-lo en veu alta com si volguéssim que a més a més d’entrar-nos pels ulls ens entràs també per les orelles. Aquesta trajectòria que ha fet la humanitat fa pensar en el camí que fan els infants quan aprenen a llegir. Al principi diuen sempre en veu alta les paraules que veuen amb els seus ulls (o amb les seves mans, per als qui llegeixen Braille) i després els moviments de la boca es fan cada vegada més subtils fins que són pràcticament imperceptibles en la lectura adulta.
No sabem com evolucionarà la lectura en els temps futurs amb els nous suports, tot i que hi ha qui s’atreveix a pronosticar-ho.
Jo crec que no hem de tenir por dels canvis però em sent molt afortunada de viure en aquesta època on tenim llibres en paper i on ens podem submergir en la lectura silenciosa. Aquesta és una experiència individual i també col·lectiva. És un punt on ens trobam sols i acompanyats a la vegada. Sols, perquè per llegir convé estar tot sols i aïllar-nos temporalment de les persones i dels brogits que tenim al voltant. Diuen que al nostre món accelerat hi ha gent que no llegeix perquè no suporta estar sola, només amb la seva veu interior. Però a la vegada quan llegim estam acompanyats per la veu i el pensament de l’autor o autora del text i no hi ha contacte més estret que el de dos pensaments que s’ajunten. Quan llegim tenim la possibilitat de sentir dintre nostre una veu que no és la pròpia i s’esborren les distàncies de l’espai i del temps perquè podem compartir les paraules amb persones que estan allunyadíssimes de nosaltres geogràficament i culturalment i també, i això encara és més màgic, amb persones que han viscut molt abans que nosaltres. Llegir és una forma de comunicació amb els que han existit abans que nosaltres, així com escriure ens pot permetre comunicar-nos amb els qui viuran en el futur.
Quan llegim, podem estar pròxims a la Grècia o a la Xina de cinc cents anys abans de Crist, o a l’Índia del segle XVI, o a l’Anglaterra del segle XVIII, o a la Sud-àfrica del segle XX . Aquesta sensació de compartir les paraules fora dels lligams de l’espai i del temps es fa més intensa i sorprenent quan llegim poesia. La poesia es va iniciar abans que l’escriptura, va ser un mètode de fixació, de no oblidar. Per això ens transporta molt enrere de nosaltres mateixos i de la nostra història com a humans i per això també és tan important a les primeres edats.
La poesia ens agrada tant perquè està lligada al cos, la poesia és del cos. Està íntimament lligada a la respiració. La veu, quan sentim una poesia, ens ressona a tot el cos. La llengua acaricia el paladar i els sons acaricien les nostres orelles. Les rimes, cantarelles i embarbussaments que ens reciten quan som petits ens fan pessigolles a l’aparell bucofonador i al pensament D’aquí la importància de les cançons de bressol i rimes que sentim d’infants. Ens porten al país dels somnis i la memòria les conserva durant tota la vida.
Quan sentim poesia o quan la llegim, és produeix un fet magnífic: respirem al temps del qui la diu, i respirem al temps de l’autor. Gràcies a la poesia tenim un lligam corporal amb l’autor encara que faci segles que va existir.
Sembla un miracle i és en realitat un regal estar respirant al mateix temps que Shakespeare o que els poetes de l’Antic Testament. Podem estar en un sol lloc i a tot arreu, en un sol moment i a tots els temps a la vegada.
Llegir és una activitat que ens demana estar sols i que a la vegada ens fa sentir acompanyats. És l’acció més interactiva possible d’imaginar ja que en la lectura sempre hi ha un intercanvi entre l’autor i el lector i aquesta interacció mai no és idèntica en lectures successives i en moments diferents perquè cada vegada que llegim i rellegim un text la nostra història prèvia no és la mateixa. Rellegir un llibre no és mai igual cada vegada que ho feim, perquè nosaltres hem canviat. Som com l’aigua del torrent. Així com Heràclit va dir que no ens podem banyar dues vegades al mateix riu, tampoc un llibre és idèntic quan el tornem a llegir i tampoc nosaltres som els mateixos.
Quan llegim, no només veim paraules sinó que aquestes ens colpegen per dintre i ens fan sentir olors, sons, enyoraments, gustos i imatges. Potser tot això a vegades ens fa por, perquè quan llegim un bon llibre pot passar que després hàgim canviat significativament. L’experiència de la lectura ens transforma perquè ens sacseja.
Llegir està estretament lligat amb la llibertat tal com ens suggereix l’etimologia d’aquestes paraules. La lectura és un lloc per viure, però en podem trobar d’altres. Som lliures de no llegir i també de llegir el que vulguem. No llegir és una opció que a vegades els lectors tendim a menysprear però és ben vàlida. No ens hem de sentir superiors perquè llegim. He conegut persones que no llegeixen llibres però saben llegir les pedres, els paisatges, els colors, l’aire i els cants dels ocells, que estan soles amb elles mateixes quan caminen, quan van d’excursió, quan neden o quan canten. I evidentment, tenen tot el dret a no llegir. De la mateixa manera els qui som lectors tenim tot el dret a llegir el que vulguem, dels temes que ens interessin o ens atreguin, tantes vegades com vulguem, en la llengua que vulguem i allà on ens vingui de gust. Quan jo era petita, en temps de la dictadura franquista, no ho podíem llegir tot. Entre la censura del feixisme i la de l’església hi havia moltes lectures que ens estaven prohibides i així, de joves, vàrem aprendre a amagar llibres davall la jaqueta quan travessàvem la frontera. La llibertat només existia nord enllà.
Actualment sembla que siguem més lliures per llegir, però només és en part ja que estam subjectes a les modes i als dictats dels poders neoliberals. A més a més, no tothom pot triar què llegeix i a on.
Ara vull fer una menció de les absències, de totes aquelles persones que no poden ser aquí, ni en cap altra fira del llibre perquè estan empresonades o exiliades per motius polítics o per haver fet ús de la llibertat d’expressió, i molt especialment dels exiliats i els presos polítics catalans, persones cultes i pacífiques, privades de llibertat i de drets. Tot i ser a la presó o a l’exili poden fruir dels actes lliures de llegir i de pensar i fer seves les paraules de Virgínia Woolf: “Tanqueu les nostres biblioteques, si voleu, però no hi ha cap porta, cap pany, cap forrellat que pugueu imposar a la llibertat de la meva ment.”
Llegir i llibertat han d’anar junts per a tothom, per als infants, per als joves, per als adults, per als ancians, sigui quina sigui la seva situació.
No tots els llibres són bons per a tothom ni tots els llibres ens ajuden a créixer a tots per igual. “Tot té el seu moment i sota el cel hi ha un temps per a cada cosa”, com diu l’Eclesiàstic i així els llibres tenen un moment propici per a cadascun de nosaltres, per tant hem de deixar que cadascú triï els seus moments propicis, que ningú més que un mateix sap quins són. És important la recerca autònoma, que cadascú tant si és petit com si és gran pugui fullejar, remenar i triar el que vol llegir.
No hauríem d’aparellar la paraula “lectura” amb la paraula “obligatòria”. Va dir Borges que la “lectura obligatòria” és com la “felicitat obligatòria”.
M’agradaria pensar que aquesta fira del llibre que avui s’inaugura és una trobada entre lectors. Per fer possible una fira així també són necessaris els autors, els editors, els llibreters, els agents culturals diversos i tots els treballadors que hi col·laboren, però els que donen sentit a la publicació de llibres són els lectors, els lectors lliures que trien, remenen, comparteixen i creixen amb les seves lectures. Les bones lectures són les que ens provoquen preguntes i ens fan dubtar d’allò que havíem donat per segur; no les que ens donen respostes sinó les que fan trontollar les nostres seguretats i ens fan replantejar les respostes que ens hem donat a les incerteses del món i de nosaltres mateixos.
Si després, passejant per aquesta fira em trob la fada dels desitjos li demanaré que els creadors de totes les arts: plàstiques, dramàtiques, musicals i literàries ens expressem en llibertat des de la nostra perspectiva, no des de la perspectiva políticament correcta ni de les modes del moment. Que siam qui som i que no ens tanquem dins els nostres propis límits.
Perquè així com a parlar se n’aprèn parlant i a llegir se n’aprèn llegint, a progressar cap a un món més lliure se n’aprèn, exercint la llibertat, individualment i col·lectivament.
I aprofit per dir-vos en nom de tots els creadors que no ens deixarem limitar per cap tipus de repressió ni de censura, que continuarem expressant-nos des de la nostra llibertat i dignitat, ja que les arts no tenen sentit si no són lliures i si no són considerades com un objecte de consum sinó com un espai on tots ens hi impliquem.
Que llegir i llibertat vagin junts per sempre i que recordem cada dia aquells que ara mateix no en poden fruir.
Moltes gràcies i bona fira!
Elisabet Abeyà
