Bon vespre,
És un honor, i no és gens un dir, que se m’hagi encarregat de pensar, escriure i pregonar aquestes paraules que inauguraran la 36a edició de la Fira del Llibre de Palma, i n’estic profundament agraïda al Gremi de Llibreters. M’honora perquè és una responsabilitat i, en la tasca d’escriure -però igualment en la tasca de viure-, no només és necessari, sinó que és bonic, ser responsables.
I com que bellesa i responsabilitat em fan pensar indefugiblement en el nostre mestre estimat, Antoni Artigues, no m’estaré tampoc de dedicar-li un record el dia d’avui. Perquè el dia d’avui hauria de ser una festa de la literatura del i pel carrer: una celebració dels qui escriuen els llibres, dels qui els tradueixen, dels qui els corregeixen, dels qui els editen, dels qui els publiquen, dels qui els recomanen, dels qui els ressenyen, dels qui els booktubegen, dels qui els reparteixen, dels qui els venen, dels qui els intercanvien, dels qui els presten… (fins i tot dels qui no els tornen!), dels qui els llegeixen i, sobretot, dels qui els estimen.
Estimo la saba dels arbres que un dia
tornarà full de paper.
Quina emoció, tan blanc,
tan lliure ―com una ala estesa,
tan ample ―com un llençol
on poder dir l’Amor tota l’eternitat sencera.
En digueren “La dèria”:
-Aquesta nina té una dèria amb els llibres!
-Aquesta nina té una dèria d’escriure..!
I jo, cada nit, d’amagat
com una ionqui de la droga malaurada,
enfebrada d’allò que en deien malaltia,
llegia els llibres de la tieta Antònia,
amb les estampetes de sants entre plana i plana,
els llibres de l’avi assenyalats de tant en tant
amb una desafortunada quiniela,
els que s’anaven saltant amb flors seques
—els de la mare,
i els llibres oblidats de la biblioteca.
Lentament, anava tornant bèstia
que viu enganxada al suc dels arbres,
que en xucla, amb llengua punxeguda,
l’essència.
Fins que, a la fi,
ofegant-me per la incomprensió i el retret,
i amb l’amenaça dels peixets de plata
multiplicant-se’m sota el llit,
me’n vaig anar del món real
a l’univers de veres.
Al sastre dels somnis,
l’alquimista que cus amb cordills de paraules,
vaig encomanar-li de transmutar
els meus deliris en llibres.
I a cada batalla m’hi abrando, ara,
amb un llibre a la mà, com una espasa
que tot ho contesta, que contra tot
pot combatre: el càstig, l’insult,
l’argument estult i, fins i tot,
la fam de les ànimes.
L’atzar, o el meu destí,
menaren les naus fins a Palma.
I aquí Soc, i aquí escric,
i aquí treballo i estimo i m’erro i m’estimbo
en una crida que és un clam
que vol ressonar galàxia enllà
com una musica lliure.
Aquí, a Palma, i avui per encetar aquesta celebració, enarboro l’espasa i crido que, per mi, el llibre sempre ha estat un símbol inequívoc de llibertat. Els llibres pregunten i els lectors sabem contestar; els llibres acompanyen i els lectors empatitzem; els llibres imaginen futur i els lectors creem futur. I és per això que l’actual censura ―ja ni tan sols encoberta!― em corca com un mal dolent de dia i de nit. Perquè els llibres, com la música i els quadres i les titelles i la dansa i el teatre i les fotografies, han de ser lliures ―car és l’Art la materialització de la Llibertat. Malgrat que en lamento els motius, doncs, em complau la vinculació de tots els organitzadors de la Fira a la defensa del nostre dret, tan immensament preuat com greument amenaçat, a la llibertat d’expressió.
L’any 1948, amb la signatura de la Declaració Universal dels Drets Humans de la ONU, es va establir que “tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; (i que) aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i (inclou també) el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres”.
Però el 2018 aquest dret no sempre es respecta.
Jo sé que sabeu, com jo, que ens volen omplir la boca de ciment perquè l’ànima se’ns quedi a dintre. I ho sabem perquè hem llegit Mercè Rodoreda.
Sé que sabeu, com jo, que sobornen la justícia i ella, encegada, ens necessita ―a tots els creadors― de pigall. I ho sabem perquè hem llegit Dant. Sé que sabeu, com jo, que volen espiar-nos cada moment no només per controlar els nostres quefers sinó per descobir-nos el desig i condicionar-lo. I ho sabem perquè hem llegit George Orwell.
Sé que sabeu, com jo, que ens manipulen el llenguatge i n’instauren un de nou perquè les idees que pensem i els sentiments que sentim, que no els agraden i els molesten i els espanten, no trobin paraules per dir-se. I ho sabem perquè hem llegit Aldous Huxley.
Sé que sabeu, com jo, que no ens volen aprenent, que no ens volen estudiats: que ens posen tots els esquers imaginables perquè un contracte de treball precari en un hotel o bar o restaurant o parc temàtic ens sembli un regal, l’únic camí ―normalitat. Que ens volen rurals pel drama. I ho sabem perquè hem llegit Víctor Català.
Sé que sabeu, com jo, que ens volen desmemoriats, fills de ningú i fills d’enlloc, car és així com es desrespecten els pobles i les terres. I ho sabem perquè hem llegit Montserrat Roig.
Sé que sabeu, com jo, que ens volen iguals però no pas en igualtat: ens volen homogeneïtzats, ens volen fotocòpia, ens volen robots i ens volen ramat, per tal que el seu poder s’escampi com una taca més fàcilment. I ho sabem perquè hem llegit Maria Aurèlia Capmany.
Sé que sabeu, com jo, que no volen canvis de paradigma; ens volen obedients i jerarquitzats també a casa: homes que manin i guerregin, homes de cos fort, i dones que callin, que criïn i netegin, dones d’esperit fluix. I ho sabem perquè hem llegit Virginia Woolf.
Sé que sabeu, com jo, que ens volen apagats: sense llum al cervell i sense llum a les cases, perquè dins la fosca es veuen amb cor de matar les idees. I ho sabem perquè hem llegit Goethe. Sé que sabeu, com jo, que ens volen incubadores de por, que ens volen amb el temor a la panxa, als carrers i als somnis. Amb una por que ens petrifiqui, que ens reclogui al racó dels precs i els perdons, i ens faci viure orfes de flors. I ho sabem perquè hem llegit Baudelaire.
Sé que sabeu, com jo, que no ens volen enamorats, car les passions humanes donen força a les persones i llavors som invencibles i no ens quedem mirant la vida pel forat d’un pany. I ho sabem perquè hem llegit Fernando de Rojas.
Sé que sabeu, com jo, que ens volen beguts i excitats amb estímuls de botellot i camp de futbol, per aniquil·lar les voluntats i alimentar primitius monstres. I ho sabem perquè hem llegit James Joyce.
Sé que sabeu, com jo, que ens volen perduts entre la burocràcia per després estendre’ns una mà enemiga que només camina corrupta cap a les clavegueres. I ho sabem perquè hem llegit Kafka.
Sé que sabeu, com jo, que volen formigó i volen creuers i volen casinos i centres comercials i droga caníbal i hotels, perquè no quedi ni un pam de vida gratis; car la misèria garanteix la plenitud dels seus comptes corrents. I ho sabem perquè hem llegit Nacho Carretero.
Sé que sabeu, com jo, que ens volen extirpar la fantasia del crani i restituir-ne el buit amb serradures de santes creus. I ho sabem perquè hem llegit Cervantes.
Sé que sabeu, com jo, que no ens volen lectors. I ho sabem perquè no prenen cap mesura per a facilitar l’accés als espais de lectura, perquè no donen cap suport a les biblioteques, perquè a cap institució li sembla feina seva mediar per impedir el tancament d’una altra llibreria o d’un altre espai de pensament i debat; mediar perquè siguin accessibles i perquè hi hagi desig d’accedir-hi. I ho sabem perquè som el poble, i és el poble —la cultura viva.
Per això, també sé que sabem que no se’n sortiran.
Perquè llegim Joan Alcover i Costa i Llobera i ens estimem les platges, els pins i el fonoll de les carenes.
Perquè llegim Maria Antònia Salvà i observem el que hi ha a fora amb l’ull de dintre, i de mirar s’esdevé el comprendre.
Perquè llegim Rosselló-Pòrcel i estenem les ales per sortir del foc destructor, fumarel·la amunt.
Perquè llegim Miquel Bauçà i som capaços d’imaginar el canvi.
Perquè llegim Antoni Vidal Ferrando i la sang ens bull d’un vigor que permet, sense posseir res, sobreviure-ho tot.
Perquè llegim Josep Maria Llompart i la curiositat ens desperta del coma davant la tele amb un bot intrèpid.
Perquè llegim Xesca Ensenyat i païm el patiment dels nostres avis i àvies, esdevenint així sensibles al sofriment dels altres.
Perquè llegim Manel Marí i s’evidencia que la vida se’ns ha dat perquè la compartim, car sols es torna bonica, de compartir-la.
Perquè llegim Pere Gomila i resseguim el nom mig esborrat de cada pedra, de cada camí, de cada vent i de cada llogaret de la nostra terra.
Perquè llegim Blai Bonet i la paraula queda esmolada com la dalla de la Mort per carregarse tot allò que mata, que podreix i que embruta. I els estius encara valdran la pena.
Perquè llegim Àngel Terron i comprenem que l’univers i nosaltres estem fets de la mateixa matèria —que és la tendresa.
Perquè llegim Guillem d’Efak i la diferència se’ns manifesta com una pampalluga rítmica que fa moure el món.
Perquè llegim Llorenç Villalonga i sabem riure’ns de la pròpia extravagància i convertir-la en art.
Perquè llegim Cèlia Viñas i sentim cançons que venen d’antic i enllacen amb allò que vindrà.
Perquè llegim Miquel Àngel Riera i la bellesa ens torna a aclaparar com si obrissim uns ulls nounats.
Perquè llegim Ponç Pons i esclata una rosa i hem de córrer a avisar l’enamorat, que vingui amb nosaltres a ensumar-la.
Perquè llegim Damià Huguet i ens enorgullim del call a la pell i el plaer de la carn.
Perquè llegim Ramon Llull i ens espolsem la mandra d’intentar entendre l’Altre, la peresa d’enfocar la vista més enllà de la pròpia guixa: de la pròpia llengua, de la pròpia fe.
Perquè llegim Andreu Vidal i trobem “necessari i forçós seguir gastant més paraules, perquè encara no ens han sentit”.
Perquè llegim Antònia Vicens i no venerem cap altre altar més que La llibreria.
Perquè llegim Biel Mesquida i no dubtem que la poesia ha de salvar-nos, i ens salvarà.
Perquè llegim Gabriel Galmés, i la vivència dels llocs humils es cargola pel tros més petit de terra fins a treure arrels univers enllà.
Perquè llegim Antonina Canyelles i la llengua, com una bala, dispara que cap rei no és el nostre, tret del que porta la birra.
Perquè llegim Marià Villangómez i sabem que “voler l’impossible, ens cal, i que no mori el desig”.
Per tot això (gràcies a tot això), sé que sabeu, com jo, que ens en sortirem.
De l’encàrrec, no ho sabré mai, si me n’he sortit. Escriure un pregó no és una tasca senzilla, si com jo pretens —potser tan ingènua com insolent— que la teva crida entri per les orelles i arribi als interiors de tots els lectors en general, i de cada individualitat en concret, abans de tornar a sortir-ne.
Tanmateix, ja digué George Orwell que, si llibertat d’expressió vol dir alguna cosa, significa poder dir als altres allò que no volen sentir. Aleshores jo, avui, armada amb la munició de tots els llibres que he llegit fins ara, clamo per la llibertat d’expressió aquí a Palma i a tot arreu, ara al 2018 i sempre. Per la llibertat d’aquells i aquelles a qui ja no s’ha respectat aquest dret, sobretot —aquí i a tot arreu: per la llibertat dels presos polítics en general, i dels nostres presos polítics en concret.
Per la llibertat de tots aquells i aquelles que han hagut de marxar del seu país en general, i per als qui han hagut de marxar d’Espanya, en concret. I per la llibertat dels artistes, en general, i per la llibertat de Valtònyc, en concret. Per un futur de veres lliure (pel Futur, amb una efa de cos monumental): volem més llibres, perquè ens volem més lliures!
Moltes gràcies i molt bona Fira!
Laia Martinez i Lopez
A Pere Garau, 28 de maig del 2018.