“Escric arbre i les lletres el fan: brots, branquillons de lletra, i amunt”, diu Perejaume, “el lletra-créixer determina que, per uns moments, la paraula participi de l’arbre tan radicalment que hi queda sotaescrit”. I així, tal com ens explica aquest poeta que tant m’agrada, ahir, avui i demà, escrivim terra, escrivim mare, escrivim cant, plany, riu, i les lletres els fan: pols que ens sustenta, braços que no amollen, les notes que ens penetren, la llàgrima que davalla i l’aigua que corre, so rere so. Terra, mare, cant, plany i riu. Benvinguts a la força i a l’encant de les paraules.
Fer preguntes, fer-ne moltes, és de nin petit, diuen. O de savi, tal vegada, o de lector afamegat. En la lectura guanya qui no es conforma amb una resposta unívoca i sempre segueix cercant, amb la pregunta, les preguntes, a flor de pell o ben incrustades dedins, fent cau i caliu a dins seu. En la lectura guanya qui no es dona per vençut perquè sap que un camí tot sol no basta, que els ulls segueixen assedegats d’històries i no accepten tancar-se, que els peus necessiten cruïlles per tenir l’impuls de la petjada, que és entre roques i onades que el cor troba la seva llar. La lectura és bressol i bufetada. El lector obre un llibre i d’una gambada es bota aquest món, el d’aquí, que pareix tan real, però que pentura no ho és tant. Aquest món on els àtoms s’han ajuntat per traçar aquests arbres, aquest carrer, per regalar-nos aquests colors, i cada mirada, cada cadira aquí ara, i aquest micro que ressona. Hi ha molta màgia en el món real, si té sentit dir-li real ja no ho sé, el que passa però és que no ens sadolla, per això se’n van els ulls i se’n van els pensaments, per això, durant els propers dies, ens sortiran tentacles i ales mentre, vistos des de fora, tan sols pareixerà que llegim tranquils pel Born, res més. Però tindrem tentacles i tindrem ales, perquè tenim el poder de tancar els ulls i som a un altre lloc, podem deixar anar la mirada cap endins i amb el cap fugir a un altre univers, podem obrir un llibre, sí, i ja no som nosaltres, ja ni som aquí. Cerca i recerca, vet aquí el ressò i la fugida a dins de tots aquests llibres que ara mateix ens envolten.
Els llibres sempre hi són, o quasi. Les frases grandiloqüents mai no diuen la veritat, sempre trontollen en l’escala de matisos que duen amagada dedins. Jo recordo dues grans traïcions per part dels llibres, que ja els he perdonat, però no oblidat. Només dues vegades em van fallar: quan va néixer la meva filla i quan es va morir mon pare. Llavors el cap va quedar astorat dins d’un espai buit, un blanc encegador, una incubadora a mig camí entre massa vida, amb la meva filla, i massa poca, amb mon pare. Llavors vaig pensar que hi ha moments en què el cap rebutja ser a qualsevol lloc, per això rebutja la lectura també, perquè o vol quedar-se amb els peus ben plantats a terra en el moment present, sempre vígil i atent, quan va néixer el miracle que és la meva filla, o vol fugir tan lluny que no hi ha espai possible per contenir-lo, ni que sigui de paper, quan la malaltia va arrencar mon pare d’aquesta vida, de la meva vida. Els llibres no hi són sempre, això és mentida, però quan hi són, són l’esclat portentós d’un altre món que tot ho rebenta. Hi ha dos misteris, el naixement i la mort, i tota la resta és, per sort, literatura.
Llegir és triar un lloc on respirar, córrer, tastar. És la llibertat més gran. És la possibilitat de la bogeria, la davallada al desig, el crit de rebel·lió, el somni de l’alteritat. És el lloc que habitam amb tots els sentits alerta. I estar envoltats de llibres, com ara mateix, és un regal, és el viatge infinit que ens regalen les llibreries, aquella sensació de tenir a la vora un tresor inabastable, que ens trasbalsa i ens fa bategar fort, que ens mareja a l’hora de triar per on començar, per on investir la lectura, però que després ens agombola i ens amara de vida. Si som aquí és perquè ens coneixem d’algun altre món, de trobar-nos nedant a la mar de les paraules, al pou de les imatges, sense alè a estones, amb la respiració pausada en altres moments. A mig camí, sempre, entre el somni, el crit i l’ofec. Ens coneixem des de petits, de la gerra den Joanet i la llodriguera de l’Alícia. Ens coneixem de la travessia d’Orfeu, del quadre de Dorian Gray, de voltar pels cercles divins de Dante. Ens coneixem de veure’ns a La plaça del Diamant, d’embadalir amb El mar, d’estimar i patir a La casa de Bernarda Alba. Ens coneixem per cada llibre i cada autor que hem gaudit i compartit.
Quan vaig deixar Itàlia, vaig somniar arrelar dins les pàgines dels llibres, extreure’n la limfa i els nutrients per sobreviure lluny de tot allò que m’havia vist créixer. Llavors la sorpresa: vaig arrelar dins d’una llengua, la catalana, la llengua que ara ha de fer-se verda per ser respectada. Verd arbre, verd verdor i vida, sempre. La meva llengua amant, la catalana, que em sustenta a l’hora de viure aquí, quan viure és llegir, és somniar, és escriure. Les llengües ballen dins dels caps i dins dels llibres. Totes i cada una d’elles, amb alegria i dignitat. Sense llengua no hi hauria història, cap història, llavors tampoc no hi hauria llibres ni hi hauria vida, així de clar. La mort no és tan sols el silenci, mort és abans el peu que trepitja amb intenció el cap d’una llengua que alena.
Deia Italo Calvino, abans que comencés el segle XXI, que sis eren les virtuts, els trets que ell desitjava que la literatura no perdés mai, que esperava que els escriptors del nou mil·lenni agafessin com a herència del passat. Deia: que els llibres siguin lleugers, ràpids, precisos, visibles, múltiples i coherents. Llibres lleugers com el vent que d’una revolada t’aixeca de terra. Llibres ràpids com una fletxa que travessa l’aire sigil·losament i centra el blanc. Llibres precisos com el broll d’aigua que trenca la sequera. Llibres visibles com l’alba que fendeix la fosca i trenca, o uneix, la nit i el dia. Llibres múltiples com la possibilitat de tot allò inexplorat i desconegut. I llibres coherents amb el moment, amb l’instant, la càpsula de temps que ens regalen. Quan llegim, la nostra vida no ocupa cap indret d’aquí, és l’aventura de l’absència, la font que ens mulla i dona el sus a la metamorfosi. Tritons, sirenes, nimfes d’aigua i peixos Nicolau. Que ressonin les virtuts de Calvino i que ens protegeixin en aquesta illa massificada, que fa una rima barata, però necessària, amb illa amenaçada.
Els llibres així son i seran els nostres dracs de paper que aquests dies surten a passejar pel Born, en aquesta Fira del Llibre amb llibreries a cel obert, amb cofres d’històries a punt de badar-se i agafar-nos de la mà.
Així tornam a Perejaume, que diu: “És que viuen dins nostre les lletres-mare i, per això, com si les lletres formessin els llocs, sovint n’hi ha prou de concentrar-se en un nom perquè l’indret que aquest nom designa ens ocupi, físicament, tots els sentits?”. Vet aquí com les paraules conformen el nostre món, com, valentes i necessàries, ens el pinten davant dels ulls. Terra, mare, cant, plany i riu. Cel, arrel, rosella, esclat. Sol, abisme, pedra, llàgrima i melodia. Que ressonin les lletres-mare i aquesta Fira que les conté i les celebra.
Aquest pregó, que ara ja s’acaba, que ha estat un honor i un repte escriure i dir aquí en veu alta, m’agradaria dedicar-lo a les dues persones que van lluitar contra els llibres que sempre m’habiten i m’acompanyen, dos cavallers preciosos que van vèncer amb amor els meus dracs de paper: per n’Auba i per n’Emilio.
Bona Fira i vida eterna a tota la vida que és literatura!
Lucia Pietrelli
