Llegir tot alçant el cap

Ne vous est-il jamais arrivé, 
disait-il, de lire en levant la tête?
Roland Barthe

Un livre vaut à mes yeux par le nombre 
et la nouveauté des problèmes 
qu’il crée, anime ou ranime dans ma pensée.
Paul Valéry

Sembla que no hi ha d’haver res més insensat que relacionar la lectura i els llibres amb la idea de la combustió. I tanmateix Montaigne va dir que fer llegir un infant no és omplir un recipient, sinó encendre foc. Atiar-lo per fer-lo més viu, aflamar-lo. I no costa gaire pensar en el lector com algú que té foc dins les sabates, que l’han excitat a moure’s. Entendre el fet i l’art de llegir com una forma de l’avidesa, de no tenir aturall. I alhora, em ve a l’encontre la història de la destrucció, que no té fi, dels llibres, que vull conjurar aquí, de l’incendi de la biblioteca d’Alexandria a la de Sarajevo, a Bagdad o al Tibet. I tanmateix, no és el foc genicida que ens surt a camí en les mots de Montaigne, sinó aquella força que crea, transforma, regenera, protegeix de la intempèrie, tot i les seves ambivalències inquietants. Perquè aquí la lectura és una veritable imitació del foc.

Entenc que en els llibres no hi cercam un lloc fora de perill, perquè llegim per exposar-nos, deixar que ens toquin, sentir l’espetec de la curiositat i la dissipació, una forma de deixar estar les bones maneres, i, tal com he sentit dir, anar a l’encontre d’alguna cosa incerta, i veure sorgir allò que és desconegut. Anar a trescar entre els papers i perdre’ls, perquè ens descarreren. Allà on pots empenyorar allò que ja creus saber. Jugar amb foc. Perquè ja ho sabem, el foc és mitja vida.

Per això m’esmussa la contraposició entre la lectura i la vida, quan converteixen en un dilema viure o llegir. Charles Dantzig ens surt a camí: la lectura no s’oposa a la vitalitat. És la vida. No es tracta d’escapar o fugir del món i la bolla, sinó d’arrambar-s’hi de forma més punyent i penetrant i no perdre calada. És parar esment i estar a l’aguait, nedar en l’atenció, alenar amb més mirament, per tal de fer-se més fugisser de les maneres més probables de ser els de sempre. Perquè llegir ens revela que som veritables animals de la transformació i és en la metamorfosi que aprenem en altres veus a entendre’ns a nosaltres mateixos. On podem esfumar-nos i comparèixer, esquius al bell mig d’un eclipsi. La lectura és passatge i passarel·la, anar camp a través en la dilapidació i la pèrdua, fer camí de les fronteres, que són un lloc on tocar-se i esmolar-se, aquesta fregadissa llépola en el delit dels límits, sempre en la fruïció de les ribes i d’anar per les bardisses. Només hi ha vida als marges, deia Balzac. Estar permanentment en obres, adobar-se en el caliu de la lletra. Llegir com una forma d’errar, una traça que deixes en el vagareig i l’errància. No arribar enlloc, viure entre i entre, d’ací i d’allà, anar passant. Una forma de deambulació. Saber que camines en un lloc movedís i inestable, porós, on t’esbrelles i s’obren fissures, un peu dedins i un defora, esborronar-te davant el fet de desfribrar-te en les paraules que et surten a camí, i ja t’has entrunyellat amb aquell estranger que et fa sentir que ets a casa, tal com deia Jabès. Com qui aixeca una barraca. Però sempre des de la certesa d’anar onsevulla, cul llogat, davant el desconcert i el garbuix que ens pasta i ens conforma. 

El lector és un passavolant, un que no tapa, ni s’ensenyoreix de la lletra, un que no tanca portes i ho deixa tot obert, que troba la manera de deixar estar allò que li barra el pas, que pelluca en la disconformitat i s’hi espolia, que s’enfila als punts que s’escapen. No és un oficiant, ni un acòlit, ni un custodi o la vestal del sentit. L’espai de la lectura és un lloc del desnonament. No cerques sortir-ne indemne, el lector és el veritable habitant de l’exigüitat, del campament i dels assentaments precaris, sempre al ras. Empelts que aferren on no t’esperes, en la terra prima, arrels enlaire. Diu el poeta que res no s’edifica sobre la pedra, sempre en la sorra, pastor dels instants d’epifania. Al marge de la llei, sempre sense bastides, una criatura de la perdició. Cerca treure’s els ulls en les paraules i mirar amb uns altres que li han de canviar el món. Per això és subversiu, perquè sempre remena, enreda, s’esbarria i cerca l’alteritat, bellugadís en la mudança, veu clar que els llibres no són seus, és ell que és dels llibres, i hi fa la muda i no el pots glapir perquè és un cap ple de vent i de trons. Neda en la pàgina i no guarda la roba. Un que alena pels descosits. I de sobte se’n tem del que deia Blanchot: la lectura és una alegria que demana més innocència i llibertat que consideració. I salvar-se en la pell dels mots per on has de llenegar sempre. Perquè llegir és això: no posar call.

Llegir també és escoltar. I és també Blanchot qui destaca l’exigència de la nostra completa disponibilitat a l’hora de la lectura. Escoltar és exposar-se, deixar-se transitar per les veus. Perquè un text convoca sempre una persona que parla a una altra. I qui para esment fa lloc per l’altre. I alhora tens la sensació que et treu les paraules de la boca. Els llibres són éssers vius, deia Xalamov. I un deixa caure que és una amistat, i l’altre respon que és un pacte de despreniment generós i de confiança, sempre amb l’afany d’esmolar la garrova. Pascal Quignard afirma que l’únic lloc de l’espai on poden trobar-se el lector i l’autor és en el punt final. I no és estrany que també s’hagi afirmat que llegir també és fer-se lluny de si mateix en el silenci. Però hem d’insistir amb Descartes que és una conversa que perfila les relacions entre qui escriu i qui llegeix, fins i tot en un context on el diàleg que institueix la lectura sembla un vestigi entre xarxes, quan s’escriuen i es declinen els tombeaux de la literatura, quan els discursos de les cassandres sobre la seva mort es multipliquen arreu, entre amenaces electròniques, pèrdues de lectors, marginalitat, desencant i altres declivis. Per ventura és ben cert que alguns valors sacralitzats de la literatura i de la lectura s’han fus, però aquesta exigüitat és un espai de creació que ens afegeix a l’imprevisible i d’altra banda ens retorna el seu poder dessacralitzador. Perquè llegim en aquest entreforc d’incerteses i inestabilitats que s’adiuen amb el món soluble, turbulent i volàtil d’ara mateix, i que no deixa de ser el de sempre, quan entenem allò que diu Michel Melot: el llibre és un marcador de la condició humana. I sempre, com un assalt a la frontera. La lectura com aquell sol cant partit de què parlava Vinyoli, Dues meitats de la foguera negra de la lletra espurnejant. Com aquelles passions implacables que sempre van lligades, deia aquell, al fet que un ésser s’imagina rere les cortines dels ulls d’un altre. Sempre al principi de la nostra impaciència. Inventar una hospitalitat en els mots per a les veus en aquest no tenir què alenar.

Fa molt poc a França, Daniel Fohr ha publicat una novel·la, L’emouvante et singulière histoire du dernier des lecteurs. Però ens cal partir d’una predicció feta per Philippe Roth de l’any 2013: deia que d’aquí a trenta anys, si no és abans, hi haurà tant de lectors de literatura com n’hi ha ara de poesia llatina. I no són bromes, el 80% de lectors al 2021 són lectores. Fohr imagina, entre la sàtira amarga de ciència ficció propera i l’assaig, l’any 2046, el darrer home lector, que s’ha de transvestir com una dona si vol llegir en públic perquè no el mirin malament, perquè els homes ja no llegeixen, i se sent estigmatitzat. Fins i tot la lectura es converteix en alguna cosa que fa d’amagat davant la incomprensió del món mascle que l’envolta. Aïllat i solitari. La cosa sembla que va començar als anys 60 del segle passat. I en la novel·la, el darrer lector ja és una raresa. Tot plegat una catàstrofe. Perquè amb la desaparició de la lectura alguna cosa de la nostra humanitat curiosa desapareix. El llibre deixa anar un regust d’humanisme i una amor a la literatura que obre una escletxa d’esperança i de flama que ens ha de salvar de l’embrutiment. Laura Adler afirma que les dones han vist en la lectura la possibilitat de canviar el món estret al qual la societat les havia predestinat per un espai il·limitat de pensament i d’imaginació, de saviesa, coneixement i experiències. I és precisament això que per a la heteronormanitivat la lectura les fa perilloses. Per ventura per això Bohr reclama recuperar els qui no llegeixen. I per això alguns creuen que llegir s’ha de reincorporar a la vida veritable. La Lectura és la vida, diu Hartmut Rosa i juga en alemany amb el fet que només una lletra les distingeix: Leben i Lesen. I afegeix: La lectura funda la vida, perquè fa sorgir, en el sentit d’Hannah Arendt, l’inèdit en el món. Alguna cosa nova, inesperada, imprevisible, perquè no debades, i ja diu ella que sempre pren la forma d’un miracle, l’ésser humà ha nascut per començar. Aprendre de bell nou a llegir, amb calma, de manera intensa, a fons, penetrant i no oblidar allò que diu Nancy Huston: som una espècie fabuladora.  Deu ser cert que davant la barbàrie que ens amenaça ara i aquí, els escriptors són sempre els guardians del foc. Però també els lectors, perquè són les alimares, els vigies i els guaites obstinats d’aquesta flama. Per això ens cal articular lectura i vida, retornar els llibres a la vida, entendre que llegir és una pràctica en el món, no de desxiframent clos i barrat en si mateix, sinó una activitat feta amb l’esment i la cura, el discerniment i la disposició que ens situa com a lectors al bell mig del món i de la bolla. Agafes un llibre i amb allò que llegeixes, aixeques el cap, i les paraules reboten en la realitat, en allò que mires, i fan trunyella amb la vida i l’experiència. Deixar-se travessar pels mots, fer-los lloc en el teu interior i sentir que t’aboquen a la vida. En definitiva, articular formes literàries i formes de vida. Sentir que la lectura és alguna cosa que t’empeny fora, cap al plaer de sentir l’imprevisible, tal com deia Meschonnic quan parlava del poema: anar a la recerca del cap curucull de la relació entre la vida i el llenguatge. I deixau que n’abusi: la lectura entesa com la transformació d’una forma de vida per una forma de llenguatge i viceversa. Al cap i a la fi, la complicitat més subversiva. Una llibertat, una incertesa, una indeterminació que t’inventa i t’eixampla, i una forma d’explorar-se. Allà, en la curiositat profunda.

Christian Bobin afirmava que un llibre de bon de veres sempre és algú que s’endinsa en la nostra solitud. I deu ser cert que la lectura és aquesta indagació amb la qual ens escodrinyam en una mena de cita privada i solitària, aquell miracle fecund de què parla Proust, d’una comunicació al si de la soledat. Per això, no hem d’oblidar que llegir és entrar en el món d’algú altre. I llegir no és fer-te’l teu, no l’has de despersonalitzar, ni l’has de cosificar. Un llibre no és una cosa. Tampoc no cal posar-hi resistència, com si el sentit fos un obstacle. És l’encontre, primer de tot amb algú altre que no has de superar, ni has de deixar enrere. És un subjecte que t’ha sortit a camí, no un simple objecte. Diuen que fins i tot és una obscuritat que s’ha de respectar i que serveix per tal de meditar, és la creació d’un lloc de diàleg. Tampoc no és una marca. No és un trastet que trobes i que pots fer servir de qualsevol manera. La lletra és la trama i la traça d’una persona, l’eco d’una veu. I és única i inimitable, com la teva. T’hi pots refregar, fer-t’hi pessigolles. Roland Barthes deia que desitjam l’autor com ell ens desitja a nosaltres. Ens cal la seva figura, com a ell li cal la nostra. És el cos estrany que fa niu en tu, lector. Llegir, deia Émile Faguet, és pensar amb un altre, pensar els pensaments d’un altre. Perquè no llegim mai sols. Sempre, fins i tot quan estam aïllats, només tu sol i el llibre, ens acompanya el repertori de lectures que ens conformen. Michel le Bris recalcava que el llibre que encara s’ha d’escriure ja és tota una biblioteca, i quan tu obres la primera pàgina portes cosides les presències que venen al teu encontre i que compareixen com si es tractàs d’una mena d’alquímia que combina mons infinits, llocs i personatges que provenen dels prestatges de la biblioteca i de la teva pròpia enciclopèdia lectora, i que en veure que n’obres un de nou, o no, perquè és una relectura, es freguen les mans i fan festa, però també llegeixes amb tot el bagatge de la teva vida. En definitiva, sou una gentada. Com aquell home ple de gent que era Pessoa.  

Llegir és una experiència comuna, és una pràctica social. Quan llegim hem de tenir en compte tots els fenòmens que pesen i actuen sobre la nostra lectura, i que la determinen. I aquí també hi hem de comptar els escriptors, els altres lectors, els editors, els llibreters, el personal de les biblioteques, els professors, els alumnes, els amics, la família, amb una paraula, que quan t’hi poses ja sou una comunitat, si tenim en compte tots els actors implicats en el món dels llibres. I encara no hem parlat de la lectura en societat. Sembla que ja hi tornam a ser. Si parlam dels grups de lectura (les reading communities) tal com els entenem en l’actualitat, la cosa va començar al segle XVIII i varen ser les dones que els donaren forma i que són a l’origen de la gran majoria de biblioteques públiques americanes. I els estudis semblen confirmar els lligams històrics entre els clubs de lectura, les dones i l’educació, i que no deixen de ser una forma de comunitats imaginades que tenen estructures relacionals molt complexes de teixit social. I tanmateix sabem que llegir és una pràctica intricada, però només tan complicat com entendre el món i la bolla. I més o manco ens en sortim. Quan som davant un text material és fàcil comprendre que no basta per tal de garantir l’accés dels lectors a un text comú. No discutim ara que el llibre que llegim no sigui el mateix, però aquest text comú no és fàcilment accessible. Bayard ja diu que el món de la lectura no és el món del text. Què feim quan llegim? Jacques Rancière afirma que els lectors són individus que tracen el seu camí en el bosc de coses, d’actes i de signes que tenen davant i els envolten. Però diuen que en aquest bosc confonem el sentit d’un text amb la significació que un autor hi ha dipositat i que l’actuació lectora de l’intèrpret es retrobar aquesta mateixa significació. I aquí comencen els dimonis de la teoria. Deixau-me simplificar. Per una banda tenim aquells que creuen que la significació del text no és dissociable d’un sentit original que una pràctica d’interpretació històrica i erudita no pugui descobrir. I ja ens surten a camí aquells que hi contraposen les diferents interpretacions d’un mateix text. Són errors? Males lectures? Què hi fa amagat el sentit si diu només el que l’autor volia dir? Això rebutja la historicitat de les lectures que es trunyellen al text a través del temps i que sembla negar-li aquesta postura?

D’altra banda tenim el relativisme radical: un text no té cap altra significació que aquella que li dona el lector. Aquesta aparent llibertat absoluta deixa de banda l’exigència i el rigor que ens haurien de permetre accedir al coneixement objectiu dels textos. Uns creuen que el text és dipositari de la significació i els altres la desplacen fora, a lloure, sense restriccions ni cap mena de coacció. I ja nedam. No sabem què hem de fer per tal de determinar el sentit d’un text. Què impedeix convertir la lectura en un acte totalment arbitrari o forçat? Com s’estableix la relació entre un text autònom i un lector autònom? Sobre qui recau l’autoritat? Als anys vuitanta, Stanley Fish, que tenia fama de de ser partidari del relativisme radical, i que, per exemple, va tenir entre els seus detractors l’Umberto Eco del límits de la interpretació, va proposar la idea de les comunitats interpretatives que actuaven com una xarxa de mediació, quan l’autoritat no recau ni en el text autònom, ni en el subjecte emancipat de qualsevol constricció, on es negocien els sentits. Creure que un lector pot llegir el que vulgui en un text, o creure que llegeix el que vol no deixa de ser innocent, i d’altra banda, pensar que és possible tenir accés al sentit que hi ha dipositat l’autor i que una hermenèutica en pot desvelar la veracitat em fa pensar en aquella sentència que declara que els textos no s’acaben, s’abandonen. I no es que tu puguis triar la comunitat, ans al contrari, és la comunitat que t’aplega amb els seus pressupòsits , les seves distincions, les tasques i les recompenses, i que en el seu context interioritzam els seus protocols. Són els veritables teatres de la producció de sentit. I és a partir de tot això que entenem el que llegim i les lectures esdevenen pràctiques que es consideren pertinents i altres que no. Perquè la significació no roman en textos estables, i aquestes comunitats són responsables a la vegada de la forma que agafen les activitats dels lectors i fins i tot dels textos que produeix aquesta mateixa activitat. Perquè el text, com la lectura, es crea en una situació social i convencional. 

Tot això vol dir que no hi ha lectures irresponsables o excèntriques? Que les nostres lectures no són nostres sinó que són propietat del sistema interpretatiu de la comunitat? Que la sobredeterminació col·lectiva ens coacciona fins i tot el gest més íntim del que feim quan llegim? Tampoc no es tracta de considerar la cosa com a cerimònies comunitàries que ens prescriuen i forcen el que feim i no tenim cap mena de possibilitat d’emancipació. Paradoxalment Stanley Fish, que no era tan relativista com el pinten, juga a favor de la intenció de l’autor contra el fet de fer-li significar el que volem, quan afirma que un text no prescriu res en si mateix, que són sempre intèrprets humans que fan dir al text alguna cosa que els és útil. Deu ser que ens integram en comunitats de lectors entre els trastorns, els dubtes i les reticències que ja bateguen en el text i que fregam amb les nostres. I no podem deixar de banda la responsabilitat que tenim en les nostres lectures. Quan llegim, cal declarar les nostres intencions. Llegim en el marc de les comunitats, que són un espai d’encontre, però també de disputa, en un continu creuament de diferències. I no deixen de ser xarxes obertes, i que ens permeten exposar-nos fora, que deia Blanchot, perquè en podem sortir i discrepar, sense obviar la possibilitat de la ruptura, passar per les seves fronteres transitables entre identitat i alteritat. Són una àgora, un espai obert fins i tot a les contraclaus i les contralectures. Perquè no en queda altra: llegim plegats. Perquè qui t’estima et contradiu. I no es tracta d’amoltonar-se, ni de caure en la uniformització que reclama l’instint gregari de la guarda, no és això, sinó de complicitats subversives d’una comunitat lectorial sempre lluny de l’afany d’unanimitat. Reunions de gent provisionals, com si fossin barraques d’un campament, una biblioteca portàtil, on fins i tot ningú no cerca el mateix, on s’entén la lectura com una pràctica del debat, la controvèrsia i la diferència, contra qualsevol ànsia de totalitat, ni cap forma de submissió. Un espai per a l’experimentació de la delícia fabuladora dels qui llegim. I és aquí que retorna Barthes i el plaer del text, i tota la seva plasticitat, sense temors davant les dissensions interpretatives, sense por a la idea que el gaudi de l’acte de lectura hagi de ser més important que el text mateix. Perquè plegats conformam un col·lectiu de força col·laborativa on convergeixen responsabilitat i emancipació. I que s’acompanya d’un principi que entén fins i tot l’escriptura des d’una perspectiva més comunitària. No debades sempre escrivim en la marc de la biblioteca i els textos s’orquestren, i alhora es desfà la figura de la singularitat sense parió, sempre únic, en què s’ha instal·lat la idea d’autoria des de les teories del geni del romanticisme. Autor i lector s’incorporen en un flux vital quan llegir ja és també presentar les intencions, i tot plegat actua en un marc que entén la lectura i l’escriptura com una empenta emancipatòria individual i col·lectiva. On fins i tot s’articulen campar a lloure en els textos sense deixar de tenir en compte l’extravagància de cadascú i l’educació lectora, on s’han de tractar de manera permanent els conflictes i els límits de la interpretació, en una espiral on tothom respon dels seus actes, però on també s’esquiva qualsevol mena de poder, i tenim present aquella força de ser fràgils, exigus, minúsculs que reclamava Deleuze, i assumim una suspicàcia i un reguard radical davant de les postures que prenen la posició de norma. I és també quan, enmig d’aquesta elasticitat cooperativa i esperit interactiu, l’estètica relacional que proposava Nicolas Bourriaud ens situa en el present més contemporani. I aquesta llibertat fa lloc al posicionament particularista en el marc de les comunitats. La subjectivitat, tal com l’entén Éttienne Balibar, és una forma d’estar a la frontera, allà, entre les forces internes de l’individu i les forces externes de la col·lectivitat. I la lectura ja es pot definir, fent servir el concepte de Diogo Sardinha, com un dandisme del que és comú. En definitiva, unes comunitats de singularitats menors.

Quan sent dir que hem de llegir com ens doni la gana, i a qui ens vengui de grat, em costa no somriure. Perquè fer això és realment difícil. Llegim en el context de pressupòsits i de pràctiques que no depenen de nosaltres, sinó d’una situació social i convencional que determinen el context i les comunitats interpretatives. Perquè primer de tot hem de tenir gana i no sempre allò que tenim davant és el que nosaltres hem triat. I tanmateix cal depassar l’antinòmia entre individualisme i col·lectivisme, i entendre la lectura com una multitud de pràctiques i relacions. Que la producció de sentit és una història col·lectiva i personal. I interpretar, cal repetir-ho, també és presentar les intencions del que vols fer amb el text, per això sempre és un acte ètic i polític. I és aleshores quan podem entreveure que llegir – i escriure – és tenir cura dels altres, una manera de parar l’orella, d’escoltar, en una cadena de transmissió sense aturall que redefineix sempre seguit la relació entre allò que és nou i el que és vell. I la lectura esdevé una resistència contra tots els integrismes. Aleshores podem envestir les actualitzacions tal com les entén Yves Citton, quan aplicam el text al context de l’intèrpret i el lector, més que a la situació de l’autor, o podem fer l’elogi del mal lector amb Maxime Decout quan ens diu que el bovarysme i el quixotisme de vegades són una excel·lent manera de llegir, o també la forma racional i cerebral que impedeix immergir-se en el text, i que exemplifiquen molt bé Bouvard et Pécuchet de Flaubert o Des Esseintes de Huysmans. I fins i tot contra l’autor tal com ens convida a fer Sophie Rabau, més enllà del gest provocador i indisciplinat. I ja som al paradís tal com l’imaginava Virginia Wolf, quan afirmava que per ventura era llegir contínuament i sense fi. I el lector ja és aquesta audàcia imprevisible. I perillosa. Sobretot quan som capaços de ser l’exigència clandestina de la nostra disponibilitat completa davant el que llegim, aquesta mobilitat de l’ull que ens retorna a nosaltres a través dels textos que deixen tantes paraules en nosaltres que ens fan i ens refan. I tu, lector ja ets un territori que no acabes mai d’explorar, ets les teves pròpies zones blanques on no ha anat ningú i que no hauries localitzat sense els llibres, llocs de tu on no has estat mai, ni sabies que existien, però que ja hi eren, i és amb les paraules d’altri que els has sabut reconèixer. Per això Duras deia que llegir un llibre era la seva exploració de l’univers. I Jabès escrivia: jo som en el llibre. El llibre és el meu univers, el meu país, el meu teulat, el meu enigma. El llibre és el meu alè, el meu repòs. Però també és un espai de perdició  – ce vice impuni – que t’alça contra l’autoritat i la barbàrie, que et treu de polleguera, que et mossega, t’espina i et puny, que exaspera i esquiva sempre els poders, que ens desvia, que ens fa perdre la calma, i que fa que els llibres siguin tan fràgils, vulnerables, i alhora una eina d’emancipació, que ens difracten i ens llancen en aquell oceà d’incertesa de què parla Joan-Carles Mèlich. No debades sabem que llegim en la gola del llop, tal com defensa Hélène Merlin-Kajman. La lectura és una zona en perill: per això cal insistir en la transmissió i la defensa d’aquest espai transicional que ens conforma, i que és desplega perquè el puguem compartir. Una zona privilegiada, no de prescripcions ni de cànons, sinó una clariana oberta on els intercanvis múltiples de debat, de conflicte, de diàleg, de dubtes i de controvèrsies puguin tenir lloc. On puguem córrer com una fura.  Lliures, sempre disconformes, però plegats. 

Paul Valéry assegurava que llegir era el tercer esdeveniment capital de la nostra vida. El primer era veure, el segon aprendre a caminar i el tercer la lectura. Un esdeveniment que és un tresor plural, múltiple, polifònic, un mosaic, una cruïlla de transfusions migratòries, en una vacil·lació permanent que no s’acaba de resoldre mai, sempre desbordats i fugissers. Perquè sempre llegim en aquesta turbulència, en aquest espai multiplicat on el lector és qui salta murs, o es tira a l’aigua i travessa fronteres, el bandejat i díscol en una contínua escaramussa de veus discordants, un que sura en un espai de requalificació permanent, i és carn de diàspora i d’emigració, un cul inquiet, emblema del que és llenegadís, de qui planta cara a aquells que ho fiscalitzen tot, i saben moure’s en la intempèrie i en la independència, que venen molt cara la seva lleialtat, que són l’ombra que desfà la devoció, sempre malconformat i sense papers, mestre de la deriva, sempre inestable, que es presenta sempre seguit en configuracions efímeres i que sempre interpel·la el que llegeix des d’aquesta fluïdesa. Que no vol ser protegit, ni preservat, perquè ell és del risc, i sap amb Hölderlin que on creix el perill, també hi ha allò que salva.

Rilke en un poema del cicle A la nit, transforma el fet d’interrompre la lectura en un accés a la nit perfecta. De sobte, un que llegeix, aixeca els ulls i és com si el llibre que té en les mans s’abocàs al món, i les lletres s’entrecreuassinn amb el dia més net i fessin u. I en aquesta treva aparent, en aquesta pausa, com una solució de continuïtat, s’obre una clariana i la lectura fica cullerada en la vida, i la vida remou el que hem llegit, i fa lloc als mots que es desclouen cap a fora, cap a la plenitud del que saben dir. Alces els ulls i es desclou el ram de paraules, que fan constel·lació en l’univers, i per un moment diuen el que hi ha, i qui llegeix i la realitat conformen un mateix desig de sentit, i es com despertar i néixer al món. Com si només qui ha llegit i s’ha decantat en un llibre pogués sentir-ne el batec. Alces els ulls del llibre i és el moment en què els mots es desfan d’aquell afany de significacions. I de cop i volta tasten allò que és concret i finit perquè són llançats al temps i s’obren i alguna cosa batega entre línies. Quan llegir i viure compareixen d’una peça. I és quan tenen més sentit els mots de Jabès: només el lector és real. Un que llegeix tot alçant el cap, i de sobte les lletres són focs voladors que incendien el món. Torna les mans i els ulls al llibre, sap que el foc de casa no crema, però és el veritable agent d’una transformació. I ara i aquí, i en paraules de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, ja som al bell mig d’una fira encesa.

Atiau els llibres i que comenci la festa!