Isabel Peñarrubia dedica el pregó de la Setmana a “la contribució de la dona mallorquina al català escrit”

Notícies:

Isabel Peñarrubia dedica el pregó de la Setmana a “la contribució de la dona mallorquina al català escrit”

Vols compartir-ho a les teves xarxes socials?

Share on whatsapp
Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on telegram

El pregó de la historiadora obre la 29a edició de la Setmana del Llibre en Català, que romandrà en el Parc de ses Estacions fins dimarts 13 de novembre

El Gremi de Llibreters de Mallorca vol expressar la seva solidaritat amb els afectats pels desastres esdevinguts al Llevant amb el recull de llibres i la donació de l’1% dels beneficis

La historiadora Isabel Peñarrubia ha reivindicat en la inauguració de la vint-i-novena edició de la Setmana del Llibre en Català “la contribució de la dona mallorquina al català escrit”, que es va desenvolupar de diferents formes des de l’Edat Mitjana amb “la poesia trobadoresca; l’obra de les lul·listes, admiradores de la filosofia i literatura de Ramon Llull; els documents i contractes que regien la vida civil de les dones; i els gèneres conventuals que produïen les monges” fins arribar a la literatura contemporània.

El seu parlament ha format part de l’acte que ha obert la fira, que romandrà en el Parc de Ses Estacions fins al dimarts 13 de novembre, i que ha comptat també amb la intervenció del president del Consell de Mallorca, Miquel Ensenyat; la consellera de Cultura, Participació i Esports del Govern de les Illes Balears, Fanny Tur; el regidor de Cultura, Patrimoni, Memòria Històrica i Política Lingüística de l’Ajuntament de Palma, Llorenç Carrió; i la presidenta del Gremi de Llibreters de Mallorca, Maria Barceló.

Amb les seves paraules, Peñarrubia ha volgut destacar que la majoria de les dones escriptores al llarg de la història “són figures literàries encara poc conegudes o poc valorades, ja que sovint se’ls ha aplicat una mesura de qualitat molt més restrictiva que als seus companys masculins”. I ha recalcat que els historiadors han pogut comprovar “que la seva obra no fou ni millor ni pitjor que la d’ells”.

Per la seva banda, Maria Barceló, presidenta del Gremi de Llibreters de Mallorca, ha volgut expressar “la solidaritat amb els afectats pels desastres esdevinguts al Llevant de la nostra terra”. En aquest sentit, els visitants de la fira podran adquirir llibres a preu de cost i dipositar-los a un contenidor que, en acabar la Setmana, serà entregat als ajuntaments de la zona per fer-los arribar a la població més afectada per les inundacions. Així mateix, el Gremi farà una donació de l’1% dels beneficis.

Així mateix, ha recordat també que durant l’edició de l’any passat “vam viure com empresonaven la meitat del Govern de la Generalitat de Catalunya i l’altra meitat s’exiliava a Brussel•les. Des d’aquí volem sumar-nos al clam per la democràcia i la llibertat d’aquesta lluita, la de Catalunya, que interpel•la a tothom que cregui en la democràcia i els Drets Humans”.

Per la seva banda, el president del Consell de Mallorca, Miquel Ensenyat, ha expressat que “un llibre és la millor manera de ser qui som” i ha recordat els anys i fets transcorreguts des de la històrica manifestació a favor de l’estatut d’autonomia del 29 d’octubre de 1977.La consellera de Cultura, Participació i Esports, Fanny Tur, ha destacat la importància de la presència de les llibreries “com a part del paisatge urbà i humà”. Ha tancat l’acte inaugural el concert de jazz didàctic per a tota la família amb la Companyia Acompassats.

Tot el cap de setmana i fins dimarts 13 de novembre hi haurà tot un seguit d’activitats literàries per promoure la lectura, enfortir la difusió del llibre, distribuir el coneixement i fomentar la cultura en llengua catalana envers les emocions, el pensament, la gastronomia, la història i l’actualitat.
Entre les novetats que es presentaran destaquen L’home que llegia Miquel Strogoff, de Jaume Benavente (Editorial Més Llibres); Groc: història gràfica d’una lluita, de l’il·lustrador Toni Galmés (Editorial Comanegra); Hotel Metropole, de Sebastià Bennàssar (Editorial Columna); El dia i la nit, de Pau Faner (Editorial Gregal); Transbord, de Sebastià Portell (Lleonard Muntaner Editor); General Weyler i l’esquadra naval a Cuba, de Ramon Codina (Documenta Balear); Capítols dolços de cuina mallorquina, d’Antoni Contreras (Documenta Balear); Gonellisme, de Xavier Canyelles (Documenta Balear); Les Illes Balears. Estudi geogràfic i econòmic. Mallorca. El sud i el sud-est, reedició del llibre de Vicenç M. Rosselló i Verger (Coedició Institut d’Estudis Catalans – Institut d’Estudis Baleàrics); i Les possessions de Santa Maria del Camí, de Tomàs Vibot, Gabriel Ordinas i Mateu Morro (El Gall Editor).

Destaquen també tres homenatges: a Maria Aurèlia Capmany, organitzat pel PEN Català, dissabte 10 a les 13h; a Josep M. Llompart, amb un recital poètic i musical a cura del Taller de Lectura Poètica de l’Agrupació Cultural de Porreres dirigida per Agnès Vanrell, dilluns 12 a les 20h; i a Antoni Artigues, amb un recital de poesia, xeremiers i gloses que tancarà la Setmana dimarts 13 a les 19.00 hores.

També hi haurà poesia per a tota la família, converses  literàries, concerts. Per a més informació sobre totes les activitats, es pot visitar la pàgina web del Gremi de Llibreters de Mallorca:www.llibretersmallorca.cat

PREGÓ D’ISABEL PEÑARRUBIA

La contribució de la dona mallorquina al català escrit

  La nostra llengua el català de Mallorca arranca la seva implantació a l’illa des del 1229 amb la Conquesta catalana de Mallorca i fou la llengua d’aquells repobladors, alguns nobles i molts de les classes populars. Tots i totes venien amb una mateixa cultura que ha perdurat al llarg dels segles. Per això no ha de sorprendre que tant els pagesos com els ciutadans, com els nobles de les dues ribes del nostre Mediterrani hagin compartit usos, costums, cançons, dites… desprès de tant de temps i que feien referència a una realitat econòmica i social determinada. El nostre moment fundacional el 1229 coincideix amb l’inici de la Baixa Edat Mitjana i aleshores ja s’hauria de distingir entre la cultura popular i la d’elit perquè la societat ja estava dividida en classes i estaments en aquella Mallorca medieval. Això no lleva que hi hagués una cultura identitària compartida per tota la societat i vertebrada aleshores entorn de la llengua catalana, de la herència de la romanització i del cristianisme. La llengua catalana ja era una llengua parlada al segle IX però la escrita era el llatí, només usat per una elit. Però a partir del segle XII la llengua materna, el català, ja es va escriure. D’aquesta forma la llengua materna que ensenyaven les mares als infants i amb la que ells aprenien a donar significat al món, a anomenar les relacions, les sensacions i les coses guanyà una altra dimensió quan es pogué escriure perquè amplià la seva transmissió en l’espai i en el temps. Per tant el català escrit que dugueren els pobladors de les classes dirigents ja es va fer servir per a les cròniques reials, llibres de repartiment, llibres palatins, edictes i pastorals religiosos etc., però també per a la creació poètica. No oblidem que el mateix Ramon Llull, en la seva època profana escrivia trobes amoroses a les seves estimades, les quals transformà quan es féu religiós en poesia a l’Amat: de l’amor profà a l’amor diví però amb la mateixa forma poètica que era la dels trobadors i trobadores. D’altra banda, se sap que els dos reis enemics, el d’Aragó Pere el Cerimoniós i el de Mallorca Jaume III si tenien quelcom en comú era la seva afició per la lírica trobadoresca a la que protegien. Sabem pel llibre de les lleis palatines de 1337 que a la cort mallorquina es feien recitals de poesia de tall provençal. I el poeta mallorquí Berenguer d’Anoia el 1340 escriví un tractat de poètica titulat “Mirall de trobar”.

  Sí, a Mallorca arribà la cultura trobadoresca assimilada per les elits socials i que molt abans, durant els segles XII i XIII, s’havia estès des de llur terra de naixement Occitània, pel nord d’Itàlia i per Catalunya. Era aquesta una cultura de pau i de cortesia, “l’amor cortès”, que rebutjava la brutalitat de la guerra, de les Croades, del tracte violent vers les dones…, i que era compartida pels joglars i joglaresses que es desplaçaven a les corts, als patis dels castells feudals o a les mansions urbanes dels rics comerciants, tant nobles com burgeses. Allà riques senyores dirigien les “corts d’amor”, civilitzant als homes i tenint un paper rellevant perquè ara era important, més que la força bruta, l’enginy, la cortesia, la suavitat de l’amor que es cantava en aquells salons però que també es discutia i s’escenificava.

  Les trobadores han estat estudiades especialment les occitanes però també les catalanes i se’ls ha pogut posar nom propi però en canvi per a l’illa de Mallorca a dia d’avui hi manquen estudis que cercant una molt difícil documentació les puguin treure de la invisibilitat. Nosaltres només som capaces de citar un poema del  segle XIV, que ha estat recuperat i estudiat exhaustivament, la “Cançó de la Reina de Mallorques” que alguns estudiosos atribueixen a la reina Violant de Vilaragut, segona esposa de Jaume III. Catalina Bonnin i Gabriel Ensenyat sostenen que l’autora fou la reina Violant aportant arguments històrics. D’altra banda, de les dues esposes fou Violant de Vilaragut la que sentí una forta passió pel Rei. Fou la seva amistançada, fins i tot abans de què enviudàs de l’anterior Reina Constança.

  L’autora d’aquell poema al·ludiria, nostàlgica, als constants sojorns del marit reial a França, pels seus interessos a Montpeller. La composició conté dos elements típics  de la poesia feta per trobadores: un seria l’afirmació de què ella és la dama d’aquest món més capaç d’estimar i l’altre que morirà d’enyorament si no es retroba amb l’enamorat. Del poema commou la seva sinceritat, expressada amb una delicadesa lírica, plena de tendresa i nostàlgia, realment notable. D’altra banda, meravella veure com des del segle XIV la dona expressava amb la rima els seus sentiments.

    A la part forana tradicionalment les al.lotes glosaven el goig i el mal d’amors, es tractava de poesia oral, de poesia popular. Les joves pageses saberen eludir l’estereotip femení de ser només musses i foren subjectes. Deixaren constància de les necessitats amoroses femenines i proclamaren que l’enamorat era bell i que desitjaven el seu abraç. Les gloses, codolades i cançons eren de transmissió oral i només foren recollides i escrites en època contemporània. A través d’aquesta lírica popular hem sabut del treball de la dona, molt sovint ocult, i hem conegut que sempre hi hagué dones segadores, treballadores del cànem, del lli, sembradores i collidores d’arrós, hortolanes, vermadores, entrecavadores, bastidores de formiguers, collidores d’oliva que es desplaçaven mesos seguits a viure a les possessions de muntanya.  Però també ens ha arribat el plany de la dona que enyora l’home que ha emigrat a ultramar o l’han duit a fer el servei militar o també el patiment de la dona i la mare d’aquells que s’embarcaven com a pescadors o mariners. Moltes dones foren també les transmissores de les cançons tradicionals d’origen remot que s’emmarquen dins la geografia dels antics regnes de Mallorca i de la Corona d’Aragó i que foren recollides entre 1927 i 1932 per les missions de recerca de Joan Amades, Andreu Ferrer, Baltasar Samper etc. Aixímateix trobam nombroses referències de contadores de rondalles de totes les classes socials i de tots els indrets de Mallorca en el recull de rondalles aplegats per Mossèn Alcover.

  D’altra banda, es pot veure com la vida contractual de les nostres dones va quedar reflectida en el català escrit durant molt de temps. Perquè encara que elles foren analfabetes durant segles, sí que saberen dictar les seves necessitats i demandes a escrivans públics i privats. A Mallorca durant el segle XIII, quan es comptaven només anys des de la Conquesta catalana de Jaume I, ja es parla de nombrosos oficis a càrrec de dones, en una època en què encara no s’havien establert els gremis. Així  es troben a l’illa contractes d’aprenentatge entre una al.lota i la seva mestra per a aprendre l’ofici.

  La gerrera madò Garriga: regentava una gerreria a Palma que feia tot tipus de terrissa, cossis, cossiols, gerres, escudelles, càntirs, teules etc. D’ella només sabem que quan el 1677 la priora del monestir de les Jerònimes féu obres en el porxo, li comanà 2.400 teules. El 1438 la reina Maria que governava la Corona d’Aragó, en nom de l’espòs Alfons el Magnànim, resident a Nàpols, comanà a Eulàlia la vanovera, dues vànoves de lli i cotó que confeccionà com constava a la factura remesa a la reina des de Mallorca. Són dos exemples de contractes entre dones i el de les Jerònimes serveix per a il·lustrar la riquesa de documentació, sempre escrita en català, dels arxius conventuals. Però, a més a més, a Mallorca encara estan per investigar molts escrits del que s’ha anomenat “gèneres conventuals” sortits dels monestirs: poesia, actes sagramentals o teatre, llibres de memòries i cròniques, llibres de receptes de cuina i curatives, etc.

  Moltes esposes de mercaders i banquers de diferents països europeus aprenien a llegir i a escriure i a dur la comptabilitat per a poder dur el control de les transaccions quan el marit viatjava o quan enviudaven. Una de les formes de companyia de comerç més comú a l’àrea de parla catalana era la comanda, de comandar, significava encomanar diners i mercaderies a una persona per a la seva venda a terres llunyanes o també amb els diners ja obtinguts, comprar mercaderies novament i desprès repartir-se els beneficis. I tan prest com el 1242 es documenta a Palma un contracte de societat mercantil per a realitzar dos viatges Ceuta-Mallorca-Ceuta per a comprar i vendre esclaus i repartir-se els guanys. El soci que feia el viatge era Bernat Rabassa i els socis que posaven el capital eren un home i una dona: Guillem Blazer i ella era Guillelma. S’han documentat d’altres dones mallorquines participant en comandes. Aquest protagonisme de les mallorquines en el món manufacturer i comercial era possible per la figura de la separació de béns entre conjugues que capacitava la dona casada per negociar i obligar-se amb els béns propis. Així es troben mallorquines que negociaven lliurement amb el seu patrimoni i compraven i venien censos, és a dir deute, amb diferents interessos. Però també es documenta el cas de nobles dames propietàries de terres que establien una part de les seves propietats, mitjançant contractes emfitèutics, que obligaven als petits pagesos i pageses a pagar-los el cens emfitèutic, l’alou i a respectar el dret de fadiga i això es donà especialment a partir del segle XVII.

  Les dones mallorquines amb una certa formació no foren alienes a la influència de la polièdrica figura de Ramon Llull i es té constància que especialment entre les religioses va tenir seguidores en diferents èpoques, tant dels seus principis filosòfics com de la seva poesia mística. Maria Barceló ha tret de la invisibilitat a la mallorquina Romia Rovira i Genovard que visqué a la primera meitat del segle XV i que fou propera al lul.lisme. Casada el 1440 amb el patrici urbà Jaume d’Olesa, enviudà essent encara molt jove i no es volgué tornar a casar ni entrar en un convent. Ella es dedicà a pujar als seus fills i cercar una forma de vida espiritual laica, el beguinisme, lliurada a la pietat i a la caritat. Res sabem del seu pensament, com és recurrent entre les dones, però és significatiu que s’envoltàs de lul.listes i que ella reconegués com al seu mestre i preceptor al conegut seguidor del lul.lisme Antoni Girard.

  Beatriu de Pinós-Milany i Ballester nascuda a Barcelona devers el  1433 fou admiradora i protectora de la doctrina de Ramon Llull; a la seva biblioteca tenia vàries obres del doctor il.luminat. Beatriu quan enviudà va fer vot de castedat, tot triant  una vida tranquil.la per a poder-se dedicar a l’estudi de l’obra de Ramon Llull. Beatriu, el 1478 s’instal.là a Mallorca, desprès d’haver fet donació dels seus bens al Gran i General Consell  per a fer l’Escola al puig de Randa i que especificava que aquells diners eren per a fomentar la investigació i docència lul.liana. Però l’obra de Beatriu va patir diferents entrebancs i només arribà a funcionar una càtedra de teologia lul.liana que tanmateix fou l’origen de l’Estudi General Lul.lià de Mallorca.

  Agnès de Pacs i Segarra nasqué a Ciutat de Mallorca circa 1415, era membre de la família dels Pacs, de gran poder econòmic i influència política. Als 16 anys es casà amb  Nicolau de Quint i Net, d’una rica nissaga de mercaders però aviat restà viuda. A partir d’aleshores ella administrà una enorme fortuna i testimoni de la seva envejable posició seria la constant aparició del seu nom a la documentació sobre la vida econòmica i social d’aleshores. Ella sabé augmentar el patrimoni durant la seva llarga viudetat de quasi 50 anys: adquirint terres i comprant i cobrant nombrosos censals; aquest poder econòmic li permeté adquirir un gran prestigi polític. Agnès el 1481 instituí a  Mallorca l’ensenyament públic del lul.lisme, atès que s’hi impartia la docència lul.liana pública i gratuïta en cursos oberts a tots els interessats. Al cap de poc temps el rei Ferran el Catòlic signava el privilegi que donava via lliure a la creació de l’Estudi General que restaria sota el patronatge del Gran i General Consell.

  Sor Aina Maria del Santíssim Sagrament, nasqué a Valldemossa el 1649. Escrigué sobre la filosofia de Ramon Llull, comentant el Llibre d’Amic i d’Amat i seguí el lul.lisme místic, a prop del quietisme, tenint importants experiències místiques. És autora de l’obra titulada Llibre de càntics expositats del Beato Ramon Llull, publicat el 1760 en traducció castellana anònima però que ella havia lliurat en català al seu confessor Gabriel Mesquida.

 Sor Catalina Maura Pou nascuda a Palma el 1644 era filla d’un sastre i va poder entrar al monestir de la Puríssima Concepció. Per la seva capacitat de consell i discerniment el poble la consultava en tota casta de situacions i dificultats i la seva autoritat moral feia que fes de mediadora en molts conflictes. Admirava la doctrina lul.lista i davant les controvèrsies que es donaren durant els segles XVII i XVIII ella defensà la figura de Ramon Llull.  Deixà escrits una sèrie de poemes inèdits que es conserven a l’arxiu del monestir de la Concepció.

  Tot i que existiren escriptores i escriptors en català tot al llarg del segle XVIII, no es pot passar per alt el terrabastall que suposà per a la societat mallorquina la Guerra de Successió i els Decrets de Nova Planta. Per al Regne de Mallorca la conseqüència d’aquella derrota fou l’anul.lació de la seva sobirania. Amb els Decrets de Nova Planta (1715-1718) es liquidaven les institucions d’autogovern. La Reial Audiència era formada exclusivament per castellans i depenent del govern central i  substituí al suprimit Gran i General Consell i als jurats, organismes sobirans del Regne de Mallorca. Aquelles institucions illenques eren electives, mentre que les noves autoritats eren digitades i ocupades per castellans que desconeixien el territori i no només el suprimit dret públic mallorquí sinó també el privat. D’altra banda, hom va fer desaparèixer l’autonomia financera del Regne de Mallorca, imposant-ne una allau de noves contribucions. El català fou bandejat de les institucions i de l’ensenyament, i si bé es va mantenir viu dins l’àmbit privat, no era ben tolerat pel nou poder.

  Durant el regnat dels Borbons la jerarquia eclesiàstica va enviar majoritàriament bisbes castellans a la diòcesi de Mallorca els quals eren d’elecció reial; així es contribuïa a la desnaturalització dels seus diocesans, ja que molts d’aquells prelats rebutjaven la identitat catalana del poble de Mallorca. Un cas flagrant de persecució dels referents identitaris fou el de Juan Díaz de la Guerra, bisbe de Mallorca de 1772 a 1777 i fervent antilul.lista. El bisbe dirigí un ordre episcopal als impresors de Palma perquè li lliuressin tots els llibres, motlles i estampes de Ramon Llull i de coneguts lul.listes, entre ells  Sor Anna Maria del Santíssim Sagrament. Aquest bisbe hagué de ser apartat de la diòcesi per la oposició que generà entre el clergat i el poble quan prohibí el culte a Llull i les seves escultures als temples i, fins i tot, que hom batiés els infants amb el nom de Ramon.

  Tot i amb això, la llavor de la llibertat començava a germinar entre els mallorquins que tenien accés a la lectura i al nou pensament que ja recorria Europa i Amèrica i que aviat arribà a Mallorca, oferint unes idees d’origen il.lustrat que parlaven de llibertat,  d’individualitat, d’escollir el propi destí, del mèrit personal i no de bressol i del progrés en general. Aquestes eren les idees de la Il.lustració que aviat conduïren al pensament liberal i que tingueren el seu corol·lari cultural en el Romanticisme del segle XIX. A Mallorca, com a les altres terres de parla catalana, el moviment romàntic remogué les cendres encara fumejants del passat gloriós, admirant en especial l’època medieval i els escriptors i escriptores protagonitzaren el moviment renaixentista i recuperaren la llengua i la pròpia història.

Però com si es tractàs d’una paradoxa fou coetàniament al  Romanticisme quan es forjà la identitat femenina domèstica i que justament s’oposava a l’ànsia de jo i de llibertat romàntiques. Això sí, la reclusió de la dona dins de la llar fou idealitzada amb la formulació de “L’àngel de la llar”. Precepte que devia complir tota dona que no volgués ser tractada d’egoista, és a dir, de “degenerada”. Tanmateix el primer entrebanc per a les dones era sempre la manca d’instrucció, ja que a la Mallorca del 1887, per exemple, l’índex de dones que no sabien llegir era del 88 per %.  Malgrat totes aquestes circumstàncies tan desfavorables per a elles no deixa de sorprendre la contribució de les literates mallorquines al nostre Romanticisme que ben aviat esdevingué Renaixença. La majoria són figures literàries encara poc conegudes o poc valorades, ja que sovint se’ls ha aplicat una mesura de qualitat molt més restrictiva que als seus companys masculins. Nosaltres hem comprovat que la seva obra no fou ni millor ni pitjor que la d’ells. Però els escriptors i crítics literaris només destacaren els poemes de les romàntiques que cantaven la tendresa i el sentiment maternal,  invisibilitzant la resta de la seva obra que tractava la reflexió filosòfica, l’essencialització de la natura, el romanç històric, el tema patriòtic, l’autobiografia o les vivències contextualitzades de la dona i així podien atribuir-los una falsa carrincloneria.

Existí una tradició poètica femenina a l’illa que, almenys, la podríem arrancar de les primeres poetes romàntiques mallorquines. Les de la primera generació,-Victòria Penya, Margalida Caimari i Manuela de los Herreros,- no hem trobat que citessin poesia anterior a elles elaborada per dones. Pel que fa a les altres romàntiques mallorquines, si més no, a través de la seva participació jocfloralista i de les publicacions literàries, coneixien l’obra poètica d’altres dones d’escriptura catalana. D’altra banda, les dues poetes romàntiques tardanes, Marcel.lina Moragues i Maria Ignàsia Cortés, hem documentat que coneixien la poesia de la generació anterior. Tant elles com les més modernes, Emília Sureda i Maria Antònia Salvà, recopilaren i s’inspiraren en l’obra de les glossadores mallorquines com si en elles cercassin una genealogia pròpia.

Si reprenem els temes de les seves composicions veiem que molts giren i ens informen sobre el món de les dones, dels seus treballs i dels condicionants de gènere que trobaren, assolint algunes la defensa pròpia i de tot el gènere davant atacs misògins. Algunes poetes imitant la rima de les glossadores saberen eludir l’estereotip femení vuitcentista de dona honesta que cantava la tendresa però mai la passió i deixaren constància de les necessitats amoroses femenines. El nostre segle XX ja ha escoltat uns versos femenins molt més agosarats i innovadors. Són poemes amorosos de mirada urbana com els de Maria Verger i Cèlia Viñas. També és rellevant el lloc que ocupa entre les poetes la poesia patriòtica.

Segueix-nos a les xarxes socials!