Bon dia i visca la terra lliure. Com diu la cançó de Raimon, «que tothom diga prou, que tothom siga lliure, que tothom trobe el lloc i el seu motiu per viure». D’ençà que tinc ús de raó personal, literària, social, política, pública i privada, la Setmana del Llibre en Català, a l’Escorxador de Palma, al recinte d’Ifebal, al Museu del Mar de Barcelona, a la plaça de l’Ajuntament de València, al Moll de la Fusta, o aquí, als jardins de la Misericòrdia, ha estat un espai de dir prou, un espai de ser lliure, un lloc per a viure i un motiu per a continuar vivint.

M’explicaré tan clarament com pugui. Viure és aprendre, de manera constant: aprendre a relacionar-se, aprendre a llegir, a aprendre a ser i aprendre a voler ser. Ja sabem que tot el que és públic és polític, i que tot el que és polític entra dins l’esfera privada. Per tant, sabem (n’hi ha que no ho saben però a força de cops ho hauran d’aprendre) que tot el que és privat és polític. Aquí, per tant, quan parlem de setmana del llibre en català, hem de tenir en compte l’espai polític, públic i organitzador d’infinits espais privats que hi ha al voltant d’aquesta dualitat de conceptes que es capiculen: llibre i català.

Avui dia, 2026, gairebé quaranta anys després de l’aprovació dels estatuts d’autonomia, pretendre que una fira del llibre en català a qualsevol racó dels Països Catalans no és una anormalitat històrica és donar ales a la idea que la Setmana del Llibre en Català és un acte de tribu. D’una banda és veritat: venim a trobar-nos a l’ombra de nosaltres mateixos, i també a donar normalitat completa a la nostra essència atacada i malmenada pel capitalisme ferotge i per les institucions que l’acompanyen a expandir-se.

Però també hi sabem donar la volta, i convertim aquest aplec en un espai de centralitat, en una alternativa de mercat, en un expositor de la vitalitat de la literatura catalana i en català, i de la valentia i el coratge d’unes editorials que, contra les tendències salvatges, la minorització política i les dosis d’ignorància i fanatisme de l’extrema dreta i els seus amics de pactes i cadires, ens col·loquen al centre del discurs cultural i estètic del nostre temps.

Això no és poca cosa. Però això, tot sol, no basta. És ben clar i ben sabut que avui, pel fet de nadar dins aquesta mar de llibres que omplen els jardins de la Misericòrdia, no podem passar de la nostra vella, trista i tan covarda terra al lloc on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Tant de bo fos així. Tant de bo viure en aquestespai nou, nostre, compartit, viu, real, sense temps, fos possible entrant per la porta de l’aigua viva de Clarice Lispector, per la porta dels somnis de Miquel Bauçà, la porta de la magdalena de Proust, la porta de la sal oberta de Maria Mercè Marçal, la porta del país secret de Robert Graves, del Bearn de Llorenç Villalonga, del Middlemarch de George Eliot Mary Anne Evans, de l’ocell que deixa i el niu i és com l’home que se’n va del seu indret, de Salvador Espriu.

Tenim paraules, tenim els ulls per a mirar-nos. Tenim llibres. Però si no tenim llengua no tenim res. Si no tenim català, no som res, no tenim res. I ara per ara en tenim. Hi som, lluitam, llegim perquè tenim present. El nostre present és viu, es lleva, parla, participa, crida, és aquí i és viu i vol viure. Fora plorar, doncs! Volem pa amb oli i no ploramiques!

El nostre present pesa molt a molta gent: racistes, xenòfobs, imperialistes, provincians excomunistes, autoritaris, assimiladors de tota mena. Enemics de diversitat real, de l’ecologia real, del multilingüisme real, cavernícoles conqueridors antediluvians.

Però nosaltres miram el futur des del present estant. Som el que som (no el que surt als tabloides i per televisió al sol solet), parlam i vivim com el que som (no com els poderseconòmics ens volen obligar a ser), creixem i volem morir com el que som, lluitam pel que som i per a poder-hi ser, no com els enemics declarats volem que siguem, el suburbi d’un poble que ja hi era quan Blanquera predicava i que encara hi és ara que Blanquerna és el suburbi comercial d’una ciutat que té massa noms.

Però els enemics subtils són els qui ens fan més mal. Els mentiders que ens destrossen les institucions, que ens desintegren l’escola des de dins, que ens minoritzen i ens expulsen de ciutats i viles per a complaure el millor postor. Els que ens volen entabanar amb pactes, discursos, eslògans i paper mullat. Virreis, titelles, porucs, mesells i traïdors.

Aquí, a la Misericòrdia i arreu, envoltats dels llibre que ens diuen qui som, que diuen en la nostra llengua qui són els altres, els llibres amb què diem on som i cap a on volem anar, ens és cada cop més necessari començar a exercir un acte democràtic fulminant si és veritablement clar i és popular i persistent. L’acte democràtic de no canviar mai de llengua al nostre país. No canviem la llengua. Si algú ens vol menystenir, substituir, menysprear,nosaltres mostrem-nos més oferidors i més determinats a ser qui som. Que la Setmana del Llibre en Català sigui un dia a dia de llibres i un dia a dia de català.

Parlem català al carrer, sempre. Parlem català amb el metge que ens diu que no ens entén, amb el company de feina que diu que entén el català però no el parla, com el ca d’Ovidi Montllor. Parlem-lo amb els infants de tota barriada o veïnatge. Parlem sempre en català i obrim la llengua a tothom, per a tothom i per a nosaltres mateixos.

Si algú que viu i treballa aquí no vol acceptar que el català no és una llengua de tribu tan sols per a parlar entre nosaltres, és problema seu. Però també nostre.

Si algú es nega a entendre el català i es pensa que aquesta terra és un self-service lingüístic, és problema seu. Però també és nostre.

Entomem aquest problema amb la naturalitat d’usar la llengua, de fer-ne créixer l’ús. Comdiu Miquel Costa i Llobera, «Siau qui sou». Com diu Blai Bonet que hauria de dir MiquelCosta i Llobera «Siau qui heu de ser». Som qui som, siguem qui som. Ja ho deia Salvador Espriu en un poema esgarrifós titulat «El meu poble i jo»

Bevíem a glops

aspres vins de burla

el meu poble i jo.

Escoltàvem forts

arguments del sabre

el meu poble i jo.

Una tal lliçó

hem hagut d’entendre

el meu poble i jo.

La mateixa sort

ens uní per sempre:el meu poble i jo.

Senyor, servidor?

Som indestriables

el meu poble i jo.

Tenim la raó

contra bords i lladres

el meu poble i jo.

Salvàvem els mots

de la nostra llengua

el meu poble i jo.

A baixar graons

de dol apreníem

el meu poble i jo.

Davallats al pou,

esguardem enlaire

el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos

en encesa espera,

el meu poble i jo.

Després d’aquests mots, què us he dir més? Jo sóc un individu de tants que, a força de fotre la banya dins superfícies massisses i dures, he mirat de participar en aquesta conversa general que penso que és la literatura. El sadisme desbocat del mercat (del lliure mercat, quin oxímoron més assassí!) ens ha dut a conviure en un espai comú en què la literatura s’ha convertit en un eina d’entreteniment, en un producte comercial, en una mena de jet set que es fotografia a les pàgines de societat dels diaris més infectes, en una competició entre els autors més venuts (i atenció, que l’autor d’un llibre no ven cap llibre,sinó que el ven el llibreter; i l’autor és el qui cobra un percentatge més baix, el 10%, de que val el llibre quan el compren).

Però la literatura és pensament compartit, i el pensament compartit és l’escala més directa cap a la llibertat de ser i d’actuar, cap a la negociació de la convivència, cap a l’autodeterminació de les persones i dels pobles.

És per això que tinc aquesta alegria interna de ser avui aquí, davant vosaltres, de ser aquí amb vosaltres, per a donar el sus a aquest acte de pensament compartit que és la Setmana del Llibre en Català, aquest esdeveniment de present i de fons que m’ha fet ser i m’ha ajudat a créixer i viure dins aquesta mirada del pensament compartit.

Jo tinc un amic que nom Àngel Terron, que com que no diu mai mentides, un dia em va dir que ell només es refia de la gent que no té problema per a dir d’on ha après les coses.

Jo, les coses, les he apreses també en aquest espai de la Setmana del Llibre en Català, amb tanta gent tan estimada que han donat el testimoni i el present en aquesta terra, en aquest país de gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç que és la literatura catalana i en català. Aquesta gent que també són Jaume Santandreu, Xesca Ensenyat, Antoni Serra, Gabriel Galmés, Encarna Viñas, Andreu Vidal, Antoni Artigues, Manel Marí, Carme Junyent, Xavier Rubert de Ventós, Blai Bonet, Núria Feliu, Guillem d’Efak, Ovidi Montllor, Vicenç Pagès, Pau Riba, Carles Hac Mor, Miquel Pairolí, Ester Xargay, Miquel Bauçà, Josep Vallverdú, Lluís Permanyer, Joan Alegret, Lluís M. Xirinacs, i tants altres llums de far que no s’apaguen perquè encara tenen molta terra per a il·luminar.

Prou mots, doncs! I després, més molts encara, els de les lletres d’aquesta fira del llibre que ens conviden a viure, superviure, ser més forts! Visca la literatura catalana i els llibres en català! Visca el pensament compartit! Visca la terra i mori el mal govern!

Carles Rebassa

Palma, 24 de setembre de 2026